Festa de la Sant Joan
El 23 de juny en cada municipi del Conflent.
La festa dels focs de la Sant Joan, festa del solstici d’estiu i de l’amistat, és una tradició catalana recent. Cada poble envia la seva delegació al cim del Canigó el diumenge precedent la Sant Joan. La colla puja amb ella una feixina de fusta al nom del poble que serà deixada al voltant de la creu del Canigó.
Es la flama encesa el 1964 al Castillet de Perpinyà pel Joseph Deloncle i Jean Iglésis del Cercle dels Joves, amb l’ajuda d’una lupa concentrant els rajos del sol en els brancatges d’olivera i de llorer collits en el jardí de Jacint Verdaguer, que encén la foguera del Canigó el 22 de juny a mitjanit. Aquesta mateixa flama des d'aleshores, guardada al Castillet, és pujada al cim del Canigó per ser-hi regenerada.
Desprès, és baixada en cada poble de Catalunya ha on la seva arribada és festejada.
Aquesta festa és acompanyada del ram de la Sant Joan, compost de quatre herbes especifiques collides el mati del 23. La tradició vol que sigui una fulla de noguera, una altra de la herba de Sant Joan, un terç dels immortals i de les orpins.
Aquests rams encara son, a vegades, penjats a les portes de les cases per portar la bona sort i la felicitat en la casa. Nombrosos son els catalans que en fan encara, ben que la “recepta” veritable sigui una mica oblidada.
Una noia culla a trenc d’alba la Bonaventura, un ram de plantes el dia de la Sant Joan. Trena les flors i les penja a la seva porta. El galant, que li fa la cort fa alguns dies, es convidat a casa seva però refusa d’entrar en la seva casa. Sorpresa i insistint, la noia li demana el seu nom. Es forçat de revelar la seva identitat : és el diable. Ha intentat robar la seva ànima i fer-la desaparèixer, sense arribar-hi, a causa d’un senzill muntatge de flors salvatges.
